Com una novel•la, de Daniel Pennac
Nascut a Casablanca (1941), és un dels novel•listes més estimats i llegits de França. Fill d'un militar francès, va passar la infantesa en diversos països del sud d'Àfrica i del sud-est asiàtic. Va viure una adolescència marcada pels sofriments escolars, vivència dolorosa que rememora en el llibre Mal d’escola.
Daniel Pennac va ser un alumne amb una discapacitat coneguda com a disortografia que li disminuïa la capacitat de retenir informació i era poc apte per a l’aprenentatge de llengües, tant la pròpia com estrangeres. Durant anys i panys obtingué les pitjors notes possibles i fou considerat com una completa nul•litat tant per part de la seva família com pels seus successius mestres. Tots plegats estaven convençuts que mai no se’n podria treure res de bo, d’aquell alumne tan nefast, tan incapaç d’aconseguir el més elemental aprenentatge. Gràcies a l’educació que va tenir i al suport de determinats mestres, va saber superar-ho i ha acabat convertint-se en professor i escriptor.
Un cop llicenciat, Pennac va començar a treballar de professor de llengua i literatura en un institut de París, experiència que el va inspirar per a escriure el seu famós assaig sobre la lectura, Com una novel•la (1993), alhora que ret homenatge als mestres que el van salvar del fracàs acadèmic.
L’obra és un assaig escrit com una novel•la, d’aquí ve el seu títol. Per tant, el seu objectiu, a més de distreure el lector, finalitat de la novel•la, és un text argumentatiu que té per objectiu estimular la lectura entre els adolescents. Parteix d’una realitat existent, la preocupació que en els àmbits familiars s’està creant amb la insistència de les bondats de la lectura en el desenvolupament personal dels xiquets i joves. L’actitud que davant de la lectura tenen la majoria del joves de la nostra època davant d’una insistència tal, que lluny d’ajudar-los i motivar-los, provoca un efecte de rebuig i passotisme.
Daniel Pennac, professor, assidu lector, es pregunta per què el seu fill adolescent no sent la necessitat de llegir, recorda que quan era menut es passava les hores al seu llit contant i vivint històries amb ell. Es qüestiona l’eficàcia de la intervenció escolar, culpabilitza als jocs electrònics, a la televisió, al mal aprenentatge de la lectura o a la falta de biblioteques.
Els adolescents no llegeixen per la por de no entendre un llibre. Açò moltes vegades fa avorrir els joves o fa que un llibre provoque certa repulsa, per aquesta raó llegir no hauria de ser una obligació sinó tot el contrari, s’hauria de llegir perquè t’agrada, perquè et produeix un plaer. La lectura és un acte voluntari i pres a una decisió pròpia, llegir pel gust mateix de fer-lo, i això implica uns drets que deu tindre qualsevol lector i que són imprescindibles per a que la lectura siga un acte de llibertat.
Així mateix, la solució que dóna Pennac per a superar aquesta por de la lectura és molt encertada: ensenyar a estimar-la. No només s’ha d’ensenyar a llegir sinó que també s’ha d’ensenyar a estimar la lectura, a comprendre-la, gaudir-ne, passar-nos-ho bé amb ella. Per això és important el paper dels nostres educadors ja que si a l’hora d’ensenyar a llegir ens transmeten la seva passió per la lectura és molt possible que aprenguem a estimar la lectura.
Aquest pensament que ens transmet Pennac ens condueix a una reformulació dels mètodes d’ensenyança actuals, ja que s’han de modificar prioritats en quant a continguts, centrar-se més en donar un sentit a l’alumne del món educatiu i fer-li arribar la motivació docent en allò que es fa. Per a aconseguir açò, el mestre ha de ser una persona totalment convençuda de la seua vocació docent, innovador i que transmeta la seua passió en el que fa. Com diu l’autor “¡Que n’érem, de bons pedagogs, quan no ens amoïnàvem per la pedagogia!”, és a dir, el fet d’intentar ser un bon pedagog, tenir totes les tècniques i mètodes a la nostra disposició, no garanteix uns bons resultats en els alumnes, cal apartar-se un poc de tot açò i simplement transmetre allò que es sent, la qual cosa pot aplegar més als alumnes i aconseguir canvis importants.
L’esforç, l’estimació, la vocació i l’amor dels pares i mares i dels mestres és la base de la formació integral – emocional, intel•lectual, moral i cognitiva – dels alumnes, dels infants i adolescents. D’aquells alumnes que són, per damunt de tot, persones. Persones joves que cerquen, mig a les palpentes, el seu espai al món. Aconseguir que els mestres descobreixin, darrera de cada alumne amb dificultats escolars, la llavor d’un adult en formació ple de dubtes però també d’immenses possibilitats. És important trobar, en el moment precís, aquella persona – sovint, només aquella – que pot donar-te el cop de mà que et cal per a no naufragar en el massa estricte, poc flexible i despersonalitzat oceà del sistema educatiu.
Qui sempre ensenya mai no aprèn. Aprendre és una actitud. Una actitud lligada a l’experimentació, a més. Tot és revisable, qualsevol certesa provisional ha de ser recomprovada. Aprendre, costa. Per començar, és un acte d’humilitat. En segon lloc, demana esforç. Esforç, sobretot, per a subvertir els propis convenciments. Els professors han de canviar les actituds còmodes d’exculpar-se del fracàs dels alumnes i de no revisar la seua metodologia, així com les prioritats en continguts. El canvi de pensament, d’adonar-se de les errades, i obrir un nou camí, és costós, però amb uns resultats més que reforçants, si prioritzem a l’alumnat.
El model d’educació tradicional, amb les seves lliçons estructurades i professors impulsats pels plans d’estudi, inhibeixen el desenvolupament natural del nen, el qual té una capacitat d’autoaprenetatge molt gran, que soles cal estimular per a que, per ell mateixa, puga desenvolupar un pensament crític. L’ambient positiu i de respecte de l’aula fa que els estudiants hagen d’assumir la responsabilitat del seu propi aprenentatge i els anima a compartir les seves opinions. Cal despertar al seua curiositat i confiança per a prosperar en un entorn d’aprenentatge auto-guiat, on es fomente el respecte mutu entre alumne i professor.
