28 de febr. 2011

PER A MOSTRA ... UN BOTÓ

No fa més d'una setmana on cada matí, abans de les 9:00h., entrava per la porta del col·legi. Un mes de pràctiques!! Ha passat volant aquesta experiència i he de dir que ha sigut molt enriquidora, tot i que és prou diferent d'allò que ací, a la universitat, estudiem.

Un currículum d'allò  més completet i unes directrius establides. Una aula masificada i uns alumnes desmotivats. Un bon combinat per a poder fer i aplicar tot allò aprés fins al moment.

El llibre de text marca el pas. Una hora d'informàtica setmanal treta de l'àrea de coneixement del medi on es teballa el JClic i es impartida per la mestra d'anglés, són totes les noves tecnologies que aprendran els alumnes.
Un ordinador a l'aula que serveix per a recompensar amb un joc, això sí, de tipus educatiu, és la única aplicació que se li trau.

Una única pissarra digital, ubicada en una aula on el seu paper és decoratiu.

Aquesta és l'escola del present....Hi ha molta feina a fer!!

30 de nov. 2010

ELS LLIBRES DE TEXT A EXAMEN

La setmana passada vaig assistir a la conferència del professor Jaume Martínez Bonafé, on es posaven els llibres de text a examen, es a dir, es qüestionava la seua omnipotència dintre de les aules.
Fins ara ens han venut la idea del llibre de text com una eina que ens ajuda a ensenyar i aprendre però, què hi ha de real en tot açò?
A la conferència es va identificar l’ús del llibre amb una pedagogia escolàstica, en la qual hi ha una separació del subjecte respecte a la proposta curricular. No es tracta la història pròxima o pròpia de l’alumne sinó una història establerta i abstracta per a ell.  Apareix una dicotomia dins i fora de l’escola, una separació entre l’entorn i l’experiència institucional del centre, què és un cercle tancat. La cultura popular que forma la nostra identitat queda exclosa, està fora del currículum. Així doncs, el saber s’organitza des de l’acadèmia i es presenta segons ella. Hi ha una sèrie de continguts elegits que es tractaran d’una manera establerta i amb una durada fixada. La cultura apareix fragmentada segons el currículum que selecciona allò a estudiar.
Amb el canvi de la llei educativa, s’esperava un altre enfocament de la pedagogia que s’estava fent fins al moment a les aules però,  no ha sigut així. Els continguts que s’han de treballar als col·legis estan prou encotillats per les lleis que volen unificar els coneixements, que a més, amb aquesta metodologia encara ho alienem més.
Les escoles continuen  apostant per aquesta “eina” que despersonalitza el treball del docent, ja que li marca què  ha de fer, com i quan, sense considerar els aspectes  individuals. Els mestres perden el privilegi de ser ells qui regulen l’interior de la vida en l’aula.
I si tot açò és negatiu, com és que encara tenen el suport de tanta gent? En primer lloc, hi han uns interessos econòmics importants en joc per part de les editorials, les quals mouen milers d’euros amb açò. En segon lloc, hi ha un gran desconeixement per part de docents i pares: docents que per comoditat s’aferren als llibres on tot ho tenen fet i pares als que ningú els ha explicat altres opcions ni beneficis.
Si tots treballàrem a una, si hi haguera una comunicació entre professionals i pares, i sobretot, si  hagueren moltes ganes de millorar, segurament es podria trencar l’estereotip del  llibre com a ferramenta i obrir pas a unes eines més personals i valuoses.
Jo recorde una etapa escolar on no utilitzàvem llibres, exceptuant els de la biblioteca de l’aula. El dia que treballàvem els animals, per la vesprada anàvem tots els xiquets a classe amb les nostres mascotes per tal d’observar-les i aprendre. Organitzàvem concursos de contes i amb la “coca”, fèiem còpies de les guanyadores, per tal de tindre tot un recull d’aquells escrits.
Hi han treballs per projectes molt interessants, les noves tecnologies ens obren un ventall de possibilitats de les quals no som conscients, i si a més, es fa un treball compartit entre els diferents professionals, les opcions didàctiques per a l’aula serien moltes i  possiblement més enriquidores de les que hui per hui ens aporta un llibre de text.

16 de nov. 2010

L’ ÚS DEL VÍDEO: FEM UN ESPOT PUBLICITARI


Partim d’un nou repte: fer un espot publicitari amb una durada de 30 segons. Ací el problema no era tan el tema tècnic sinó més bé obtindre una idea original per a fer un guió on concienciàrem als professors de l'ús de les noves tecnologies.
Ens vam juntar un grup de companyes (a més caps pensant...més idees) i ens vam dedicar una bona estona a raonar possibles guions: realment complicat extraure una idea original i comprimir-la en un temps limitat. Cal agrair la col·laboració i  companyonia en tot el procés.
Poc a poc vam  anar descartant i matisant les idees, fins a triar la història que narra el nostre espot: evoca un temps passat,  unes eines desfasades que tanquem al bagul del record per tal de donar-li pas a les noves tecnologies, és a dir, al futur. 


                       


Per a realitzar l’espot, en primer lloc vam fer un xicotet guió, vam seleccionar el lloc on ho duríem a terme i vam triar el material que apareixeria al vídeo. Després, es tractava de fer proves d’imatge, per tenir diferents perfils i poder provar variacions que ens agradaren més. Amb prou material ja gravat, ens vam anar a fer la part més tècnica. 
Per a la maquetació del vídeo, utilitzàrem el Pinnacle Studio Versió 14, que es pot
descarregar gratuïtament ací.
És un editor de vídeo que està prou bé. Hi ha diferents versions del mateix. Aquesta és l’última versió i per a orientar-nos, hi ha un manual tutorial .
 Es tracta d’importar el material gravat i editar-lo: ordenar el material, eliminar el que no és necessari, posar efectes, música, etc. Quan el projecte ja està complet, es genera el vídeo en el format que triem. 
Com no havíem utilitzat mai aquesta versió del programa, ens va costar un poc conixer-lo i obtindre els resultats que volíem, però amb dedicació tot s'aconsegueix! D'altra banda, també vam perdre algunes imatges clau, el que va suposar alguns canvis d'última hora. El resultat ha estat molt satisfactori per al grup de treball, ja que hem vist com creix i agarra forma una idea, al mateix temps d'aprendre a utilitzar eines de manera autodidacta.
Per a completar la gravació, faltava la música. Vam triar la de Walter Mazzea, del disc Lost in the dark, que està a la pàgina de música lliure del Jamendo. 


Aquest vídeo està penjat també  al  YOU TUBE. Açò és una bona ferramenta per a compartir materials i idees amb altres estudiants o professionals. Només cal obrir-te un compte i ja pots penjar tot allò que consideres d’utilitat, així com fer recerques de les temàtiques que més et poden interessar.

24 d’oct. 2010

El vídeo a les aules

El vídeo és un sistema de registre i producció d’imatges. La seua característica més important és que permet manipular la imatge al gust, a més de ser un sistema perdurable, reutilitzable i prou econòmic.

En l’àmbit educatiu ofereix la possibilitat de potenciar la reflexió crítica per això, molts centres incorporen aparells d’àudio i vídeo, encara que en certs casos acaba utilitzant-se per a fer visionats d’algun documental sense cap tipus d’actuació curricular concreta.

Ací vull parlar d’una renovació didàctica al respecte. El vídeo dóna peu a una ampla i variada utilització didàctica a les aules si s’integra en les accions formatives i en les programacions docents.

No és difícil fer gravacions videogràfiques als centres educatius. El procés de  producció de vídeos inclou la planificació de tot el desenvolupament, guió literari i tècnic, realització i gravació, muntatge, etc. Fins arribar a la projecció del treball

Les possibilitats d’utilització didàctica del vídeo en les aules van des de la transmissió de continguts didàctics com a complement auxiliar de les matèries, fins a la utilització d’aquest llenguatge com a mitjà d’expressió personal. 

La utilització didàctica creativa del vídeo ofereix un element dinamitzador de les activitats formatives, un mitjà de responsabilitat i protagonisme de l’alumne, una tècnica de cooperació i treball en grup, un recurs per a la reflexió personal i la investigació.

Una activitat que es pot realitzar és la dramatització d’un conte. Ací posaré l’exemple de la rondalla d’Enric Valor: “El mig pollastret”. L’adaptació teatral d’aquest text i la seua gravació, pot donar molt de joc dintre de l’aula. Es pot fer amb disfresses o inclús amb titelles, i no es requereixen grans coneixements tècnics. En aquest cas, el programa per a editar la gravació va ser el Windows Movie Maker però, hi ha d’altres també interessants com el Pinnacle Studio, MAGIX Video Deluxe, etc.

 

La meua primera gravació va ser aquesta (jo feia de narradora, tota una experiència!) :


video

El mig pollastre

 Per a ampliar la informació:

Fotos audio i vídeo en un Wiqet 

El vídeo com a ferramenta didàctica

 

 

 

Treballem amb imatges


Per a confeccionar aquest àlbum de fotos “Un dia de la meua vida”, he utilitzat Flickr. 

En primer lloc, vaig a presentar un poc aquest sistema per als qui no el coneixen (com era el meu cas):
Flickr és un lloc web per a organitzar fotografies digitals que funciona com una xarxa social. Aquest sistema permet fer cerques d’imatges per etiquetes, per data i també pel tipus de llicència Creative Commons
Una de les característiques de Flickr, és que permet al usuaris registrats triar qui vol que accedeixi a les seves fotos o triar la llicència amb la qual es publiquen. Açò es fa amb Creative Commons, que és una organització sense ànim de lucre dedicada a reduir les barreres legals per a compartir treballs creatius.

Amb una mica més d’idea d’allò que faria, vaig treure la màquina de fotografiar a passejar, per tal de poder il·lustrar aquesta història i llançar-me amb l’ús del Flickr. La història esta formada per imatges que narren aquelles coses que jo puc fer un dia qualsevol entre setmana: a la feina, a la universitat i a casa.
Una vegada ja t'has registrat com a usuari de Flickr, sols cal pujar les fotos i d'una manera fàcil elaborar el teu àlbum, posar comentaris o compartir.




L'avantatge d'utilitzar Flickr és la facilitat del seu funcionament, a més, va tot prou seqüenciat i detallat. Permet organitzar les fotografies i al mateix temps compartir-les, això sí, tu decideixes el grau de privacitat que dessitges. Estan les llicencies  Creative Commons on pots delimitar l'ús que facen de les teues imatges, de manera que tries l'exposició pública de les fotos. 
Jo considere que este programa és una eina bona per a treballar el camp de les imatges, és còmoda i cadascú dóna la llicència que vol d'elles. Una bona idea de treball escolar, per a narrar històries amb imatges, despertar la creativitat, ser protagonista amb els comentaris i donar-lo a conèixer a altra gent.



21 d’oct. 2010

Sabies què ?


El cervell de les persones bilingües és més ràpid i eficaz


El grup d’investigació de Neuropsicologia i Neuroimatge Funcional de la Universitat Jaume I de Castelló, dirigit pel catedràtic de Psicologia Bàsica, César Ávila Rivera, ha descrit que les persones bilingües són més ràpides i eficients en determinades tasques en les que es fan servir funcions executives degut a una diferent forma de control cerebral.

L’estudi desenvolupat pel grup d’investigació de la universitat pública de Castelló, en el que també han participat dos professors de la Universitat Pompeu Fabra, ha posat de manifest que les persones bilingües fan servir el lòbul frontal inferior esquerrà, l’àrea de Broca, per respondre estímuls on es realitzen funcions executives (com ordenar formes per color o forma), mentre que les persones monolingües utilitzen la part dreta per respondre els mateixos estímuls.

L’àrea de Broca esquerra, on precisament es produeix la resposta per canviar de llengua, està situada a l’hemisfèric esquerrà frontal del cervell i és la responsable del processament del llenguatge realitzant tasques relacionades amb la producció de la parla i en el cas de les persones bilíngües, del control de la llengua que s’utilitza. Diversos estudis conductuals havien trobat aquesta diferència en les funcions executives entre bilingües i monolingües, però fins ara, no s’hi havia realitzat la descripció neural.

 “Les conclusions són molt importants, perquè evidencien un aspecte desconegut del bilingüisme, que va més enllà de les avantatges lingüístiques, i és que les persones bilingües són més eficaces en respondre a determinats estímuls”, explica l’investigador César Ávila, qui assegura que l’estudi demostra que el bilingüisme no només té efectes sobre el cervell a nivell lingüístic, sinó que funciona de forma diferent, destacant la importància d’introduir les llengües a edat primerenca perquè produeix beneficis cognitius.

 I amb açò, quina conclusió podem extraure? La importància d’aprendre. Com diu la dita “El saber no ocupa lugar” i el fet que els xiquets puguen tindre una educació bilingüe, o inclús plurilingüe, és fructífera i deuria d’encaminar els plantejaments d’aquelles persones encara negatives a açò.
S’ha mantingut durant molt de temps la idea de que a l’hora d’ensenyar el llenguatge a un nen sord  es fera únicament amb una llengua, amb la base errònia de que es podrien produir interferències d’aprenentatge. El temps ha demostrat que l’ensenyament de diferents llengües és estimulador, a més de beneficiós. Un entrenament logopèdic adequat junt a una família implicada, són les bases de la bona adquisició del llenguatge. Les diferents llengües l’estimularan i el prepararan per a una incorporació a l’escola més normalitzada.


La immersió és possible

Projecte integrat de llengües

17 d’oct. 2010

VA DE LLIBRES...

Com una novel•la, de Daniel Pennac


 Nascut a Casablanca (1941), és un dels novel•listes més estimats i llegits de França. Fill d'un militar francès, va passar la infantesa en diversos països del sud d'Àfrica i del sud-est asiàtic. Va viure una adolescència marcada pels sofriments escolars, vivència dolorosa que rememora en el llibre Mal d’escola.


Daniel Pennac va ser un alumne amb una discapacitat coneguda com a disortografia que li disminuïa la capacitat de retenir informació i era poc apte per a l’aprenentatge de llengües, tant la pròpia com estrangeres. Durant anys i panys obtingué les pitjors notes possibles i fou considerat com una completa nul•litat tant per part de la seva família com pels seus successius mestres. Tots plegats estaven convençuts que mai no se’n podria treure res de bo, d’aquell alumne tan nefast, tan incapaç d’aconseguir el més elemental aprenentatge. Gràcies a l’educació que va tenir i al suport de determinats mestres, va saber superar-ho i ha acabat convertint-se en professor i escriptor.

Un cop llicenciat, Pennac va començar a treballar de professor de llengua i literatura en un institut de París, experiència que el va inspirar per a escriure el seu famós assaig sobre la lectura, Com una novel•la (1993), alhora que ret homenatge als mestres que el van salvar del fracàs acadèmic.

L’obra és un assaig escrit com una novel•la, d’aquí ve el seu títol. Per tant, el seu objectiu, a més de distreure el lector, finalitat de la novel•la, és un text argumentatiu que té per objectiu estimular la lectura entre els adolescents. Parteix d’una realitat existent, la preocupació que en els àmbits familiars s’està creant amb la insistència de les bondats de la lectura en el desenvolupament personal dels xiquets i joves. L’actitud que davant de la lectura tenen la majoria del joves de la nostra època davant d’una insistència tal, que lluny d’ajudar-los i motivar-los, provoca un efecte de rebuig i passotisme.

Daniel Pennac, professor, assidu lector, es pregunta per què el seu fill adolescent no sent la necessitat de llegir, recorda que quan era menut es passava les hores al seu llit contant i vivint històries amb ell. Es qüestiona l’eficàcia de la intervenció escolar, culpabilitza als jocs electrònics, a la televisió, al mal aprenentatge de la lectura o a la falta de biblioteques.

Els adolescents no llegeixen per la por de no entendre un llibre. Açò moltes vegades fa avorrir els joves o fa que un llibre provoque certa repulsa, per aquesta raó llegir no hauria de ser una obligació sinó tot el contrari, s’hauria de llegir perquè t’agrada, perquè et produeix un plaer. La lectura és un acte voluntari i pres a una decisió pròpia, llegir pel gust mateix de fer-lo, i això implica uns drets que deu tindre qualsevol lector i que són imprescindibles per a que la lectura siga un acte de llibertat.

Així mateix, la solució que dóna Pennac per a superar aquesta por de la lectura és molt encertada: ensenyar a estimar-la. No només s’ha d’ensenyar a llegir sinó que també s’ha d’ensenyar a estimar la lectura, a comprendre-la, gaudir-ne, passar-nos-ho bé amb ella. Per això és important el paper dels nostres educadors ja que si a l’hora d’ensenyar a llegir ens transmeten la seva passió per la lectura és molt possible que aprenguem a estimar la lectura.

Aquest pensament que ens transmet Pennac ens condueix a una reformulació dels mètodes d’ensenyança actuals, ja que s’han de modificar prioritats en quant a continguts, centrar-se més en donar un sentit a l’alumne del món educatiu i fer-li arribar la motivació docent en allò que es fa. Per a aconseguir açò, el mestre ha de ser una persona totalment convençuda de la seua vocació docent, innovador i que transmeta la seua passió en el que fa. Com diu l’autor “¡Que n’érem, de bons pedagogs, quan no ens amoïnàvem per la pedagogia!”, és a dir, el fet d’intentar ser un bon pedagog, tenir totes les tècniques i mètodes a la nostra disposició, no garanteix uns bons resultats en els alumnes, cal apartar-se un poc de tot açò i simplement transmetre allò que es sent, la qual cosa pot aplegar més als alumnes i aconseguir canvis importants.

L’esforç, l’estimació, la vocació i l’amor dels pares i mares i dels mestres és la base de la formació integral – emocional, intel•lectual, moral i cognitiva – dels alumnes, dels infants i adolescents. D’aquells alumnes que són, per damunt de tot, persones. Persones joves que cerquen, mig a les palpentes, el seu espai al món. Aconseguir que els mestres descobreixin, darrera de cada alumne amb dificultats escolars, la llavor d’un adult en formació ple de dubtes però també d’immenses possibilitats. És important trobar, en el moment precís, aquella persona – sovint, només aquella – que pot donar-te el cop de mà que et cal per a no naufragar en el massa estricte, poc flexible i despersonalitzat oceà del sistema educatiu.

Qui sempre ensenya mai no aprèn. Aprendre és una actitud. Una actitud lligada a l’experimentació, a més. Tot és revisable, qualsevol certesa provisional ha de ser recomprovada. Aprendre, costa. Per començar, és un acte d’humilitat. En segon lloc, demana esforç. Esforç, sobretot, per a subvertir els propis convenciments. Els professors han de canviar les actituds còmodes d’exculpar-se del fracàs dels alumnes i de no revisar la seua metodologia, així com les prioritats en continguts. El canvi de pensament, d’adonar-se de les errades, i obrir un nou camí, és costós, però amb uns resultats més que reforçants, si prioritzem a l’alumnat.

El model d’educació tradicional, amb les seves lliçons estructurades i professors impulsats pels plans d’estudi, inhibeixen el desenvolupament natural del nen, el qual té una capacitat d’autoaprenetatge molt gran, que soles cal estimular per a que, per ell mateixa, puga desenvolupar un pensament crític. L’ambient positiu i de respecte de l’aula fa que els estudiants hagen d’assumir la responsabilitat del seu propi aprenentatge i els anima a compartir les seves opinions. Cal despertar al seua curiositat i confiança per a prosperar en un entorn d’aprenentatge auto-guiat, on es fomente el respecte mutu entre alumne i professor.